L’hora bona ‘for ever’

Dormim poc i conciliem fatal la família, la feina i l’escola. Per això tenen tanta raó els defensors de la reforma horària

Quan a les Balears i el País Valencià demanen mantenir l’horari d’estiu tot l’any –¡ja era hora!— no qüestionen el fus horari de Berlín sinó que el reafirmen. Segons el meridià, ens toca el fus de Londres però Franco ens va fer passar al de Hitler. Per fortuna, també és el de París, el de Brussel·les i el de Roma. També el que ens convé, encara que els maleïts totalitarismes no haguessin existit mai. Si aquesta nit no toquéssim els rellotges, no ens posaríem a l’hora de Greenwich sinó a dues hores més en comptes d’una.

Dormim poc i conciliem fatal la família, la feina i l’escola. Per això tenen tanta raó els defensors de la reforma horària. Si avancéssim l’horari laboral, el de les escoles, els comerços, les notícies i els espectacles, dinaríem a la una, descobriríem les tardes i dormiríem més.

TRES OPCIONS

Ara bé, si féssim cas als que pretenen tornar al fus de Londres, aquesta nit retardaríem dues hores els rellotges en comptes d’una. Un autèntic desastre. Per demostrar-ho diferenciarem entre tres opcions. Opció a, tot l’any l’horari d’estiu, la proposta balear, que es debat també a Alemanya. Opció b, que prosseguim com fins ara. Opció c, que abandonem l’hora d’Europa per passar a la britànica.

Aquest dissabte, a Barcelona el sol surt a les 8.19 i es pon a les 18.51. L’endemà, sortirà a les 7.20 i es pondrà a les 17.49. No guanyem gran cosa al matí, però perdem qui-sap-lo a la tarda. No ens n’adonem i ja s’ha fet de nit. Per això s’obre pas l’opció a. Si féssim cas als partidaris d’abandonar el fus de Berlín i París per tornar al de Londres (opció c), dilluns vinent el sol sortiria a les 6.20 i es pondria a les 16.49. Insuportable. De bojos. Amb l’opció b sortim de casa al matí amb llum. Amb la a sortiríem de la feina i de l’escola amb llum i aprofitaríem la tarda. És tot. A les Balears ho tenen claríssim. A València ho acaben de descobrir. A Catalunya estem fent el pepet.

Per Nadal disposem només de nou hores i deu minuts de sol. Ni un minut més. De les 17 hores actives, vuit són sense sol. Els mateixos dies, els londinencs estan pitjor. Vuit hores de sol, cinc quarts menys que nosaltres, i a sobre amb una llum molt més esmortida. A l’hivern, en ciutats com Hamburg o Estocolm, el sol passa tan a prop de l’horitzó que el dia sembla un crepuscle.

TARDES LLUMINOSES

Si féssim cas del sentit comú i procuréssim el benestar general, ens sumaríem avui mateix a la iniciativa dels germans mallorquins i valencians i per festes tindríem sol fins a les 18.30. Amb les tardes lluminoses, l’hivern costa menys de passar. ¿O és que algú es queixa del retorn a l’horari d’estiu?

Per acabar, si a més adoptem els canvis de la reforma horària, estarem tots més contents i de més bon humor. Però no badem, amb els rellotges segons Greenwich encara hi perdrem més del que hi guanyaríem.

Colofó demolidor: està demostrat que diferenciar entre horari d’estiu i d’hivern ja no comporta estalvi energètic. Les dades difoses sobre menor consum elèctric són inèrcia del segle XX. Al XXI han passat a ser una fal·làcia.

Article de Xavier Bru de Sala, publicat a El Periodico (Opinió)  28/10/16

Línia de Meta

No sóc una persona avesada en veure gaires documentals. Solc anar al cinema com la majoria, veure pel·lícules comercials i en cinemes de renom amb un bon ventall de pel·lícules i horaris.

Aquest cop, i gràcies a la recomanació d’una companya i amiga de la feina, va donar-me a conèixer el documental “Línea de Meta”. A diferència de projeccions que estem acostumats a veure pels mitjans actualment, aquest ens relata la historia d’en Josele Ferré, el pare de la Maria, una noia que pateix la síndrome de Rett. Al ser una discapacitat tan poc comuna (vora 3.000 casos a l’estat espanyol) en la qual cap farmacèutica hi ha invertit al considerar-la minoritària. En Josele, promou la difusió de la malaltia a través de curses d’atletisme arreu d’Espanya (Mitges Maratons, Maratons, Ironmans) tirant del carro de la Maria. Juntament amb la resta de la seva família, la Maria José (mare de la Maria) la Cristina i el Dani (germans) relaten una història en la seva evolució en les competicions esportives, juntament amb la vivència familiar, la forma que cada part de la família ho afronta i “empeny” el carro.

Les gairebé 45 persones aplegades als Cinemes Girona de Barcelona ahir a la nit, hem pogut compartir, juntament amb el president de l’Associació Catalana de la Síndrome de Rett, la directora de la pel·lícula, Paola Garcia i part de l’equip que ho ha fet possible. Ha sigut prop d’una hora i mitja de projecció en la qual l’espectador s’endinsa en la quotidianitat de la vida rutinària d’una família i en després de tenir la Maria entre ells, ella va començar a donar signes de tenir aquesta síndrome.

La síndrome de Rett és el resultat d’una mutació del gen X, i encara que els afectats no han aconseguit res a nivell farmacèutic, sí que gràcies al finançament d’associacions de pares i mares ho estan aconseguint a nivell d’investigació. En gairebé tots els casos s’experimenta en noies a causa de tenir el cromosoma XX en lloc de XY en els nois. Actualment, els investigadors de l’hospital de referència nacional, és el de Sant Joan de Déu de Barcelona i Idibell (Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge,Bcn) han aconseguit revertir la malaltia en ratolins col·locant la proteïna que falta, y se centren d’aquesta forma en les malalties colaterals de Rett com la epilèpsia, les apnees, problemes estomacals o de pulmó.

A mesura que ens anem endinsant en la vida de la família, “et vas fent teu” la vivència dels protagonistes, fins a tal punt de sentir-te intrínsecament implicat. Tot i que les maratons són els esdeveniments sobre el qual gira tot, s’ha fet una gran producció per tal de mostrar un cas sense caure en victimismes i ni passar de puntetes en temes tan delicats com pot ser saber com li pot afectar l’adolescència, la primera menstruació, la relació dels germans i com ho accepten. El cas de la germana, la Cristina, es fa evident que el fet de tenir una germana amb aquesta discapacitat l’ha fet ser molt més independent que qualsevol noi o noia de la seva edat. El missatge a donar es més aviat el de superació, esperança i lluita social.

Per a més informació sobre la malaltia o el cas de la Maria podeu entrar als següents enllaços:

Línea de Meta, el documental

Facebook, línea de meta

Facebook, Mi mundo Rett

Blog Mi Mundo Rett

Facebook, Yo también empujo el carro

---

 

No soy una persona con mucha predisposición en ver documentales. Con cierta frecuencia voy al cine como la mayoría de gente, para ver películas comerciales i en cines suficientemente importantes como para poder elegir la franja horaria que me gusta del film elegido.

Esta vez, i gracias a la recomendación de una compañera y amiga del trabajo, me dio a conocer el documental “Línea de Meta”. A diferencia de otras proyecciones de estos temas, y que los medios audiovisuales nos tienen acostumbrados a ver o a distorsionar de como realmente es, esta nos relata la historia de Josele Ferré, el padre de Maria, una chica que padece la síndrome de Rett. Al ser una discapacidad muy poco común (alrededor de 3.000 casos en todo el país) ninguna farmacéutica ha invertido al considerar-la minoritaria. Josele, promueve y da a conocer la enfermedad, mediante carreras de atletismo (Maratón de Vitoria, Media Maratón de Valencia, Maratón de Barcelona, Ironman de Lanzarote…) tirando del carro de Maria. Junto con el resto de su familia, Maria José (madre de Maria), Cristina y Dani (hermanos) relatan una historia en su evolución con las competiciones deportivas y en paralelo con la vivencia familiar; como cada integrante lo afronta y “tira del carro”

Ayer noche, nos reunimos cerca de 45 personas en los “Cinemes Girona” de Barcelona, y lo compartimos con una mesa redonda al fin de la proyección con el presidente de la Asociación Catalana de la Síndrome de Rett, la directora de la película, Paola Garcia (foto), y parte del equipo que lo ha hecho posible. Ha sido cerca de una hora y media en la que el espectador se adentra en el día a día de una familia trabajadora, la llegada a la unidad familiar de Maria, y como todo les empieza a cambiar después de que diera los primeros signos del síndrome.

La síndrome de Rett es el resultado de una mutación del gen X, y aunque los afectados no han conseguido nada a nivel farmacéutico, sí que a nivel de investigación ha sido posible, gracias a la financiación de las asociaciones de padres y madres. En casi todos estos casos, se experimenta en chicas, dado la composición del cromosoma XX en ellas, en vez de los chicos, que tienen el XY, y que hace menos improbable que lo padezcan o en la mayoría el bebé no llega a nacer. Actualmente, los investigadores del hospital de referencia nacional, es el de Sant Joan de Déu de Barcelona y también el Idibell (Instituto de Investigación Biomédica de Bellvitge, Bcn) han conseguido revertir la enfermedad en ratones colocando la proteína careciente, y se centran de esta forma en las enfermedades colaterales como son la epilepsia, las apneas, problemas estomacales o de pulmón.

A medida que nos adentramos en la vida de la familia, “te haces tuya” la vivencia de los protagonistass, llegando a conectar con ellos y sentirte implicado. Aunque los acontecimientos deportivos es el pilar madre del documental, enucentro que se ha hecho un gran trabajo para querer mostrar un caso sin caer en victimismos, pero tampoco pasando de puntilals en temas tan delicados y sensibles como la afectación en ella de la adolescencia, su primera menstruación, o la relación con sus hermanos y la aceptación. En el caso de Cristina, su hermana, se ve claramente que el hecho de tener una hermana con este síndrome la hace ser mucho más independiente que cualquier niño de su edad. En conclusión, es un mensaje de superación, esperanza y lucha social.

Para más información acerca el Síndrome de Rett en Maria os dejo los siguientes enlaces:

Línea de Meta, el documental

Facebook, línea de meta

Facebook, Mi mundo Rett

Blog Mi Mundo Rett

Facebook, Yo también empujo el carro

Objectius esdevinguts realitat

El bosc centenari de Bagues de Riu, al Parc Natural del Cadí-Moixeró, a punt de ser talat.

Defensa del Patrimoni Natural a Catalunya

Les entitats signants, desconcertades per l’incompliment del mandat del Parlament de Catalunya 6 mesos després d’aprovar-se.

(Per adhesions aneu al final de la pàgina)

Les entitats signants de la Declaració a favor del Patrimoni Natural de Catalunya i altres entitats del país volem mostrar el nostre desconcert davant la imminent tala d’un dels darrers boscos centenaris de Catalunya, el bosc de Bagues de Riu al Parc Natural del Cadí-Moixeró. Ens sorprèn que s’hagi subhastat la fusta d’aquesta emblemàtica avetosa amb exemplars d’entre 140-160 anys.

Bagues de Riu és una de les avetoses més madures i de major interès científic del país. És inclosa a l’Inventari de Boscos Singulars de Catalunya elaborat pel CREAF per encàrrec de la Generalitat de Catalunya entre 2008-2011. Aquest bosc centenari podria ser tallat en un dels seus rodals en els propers dies.

El 7 de maig passat al Consell Comarcal de la Cerdanya, amb presència de…

View original post 757 more words

Mor Robin Williams

El brillant còmic Robin Williams ha sigut trobat mort, als 63 anys d’edat, al seu domicili particular. Les primeres notícies apuntaven al suïcidi, que més tard ho confirmarien les autoritats policials. Es va sostraure la vida amb un cinturó lligat a la porta de l’armari i el marc de la porta.

L’actor guanyador d’un Oscar per Good Will Hunting [L’indomable Will Hunting, Gus Van Sant, 1997], havia tingut problemes amb les drogues i l’alcohol. La seva addicció a la cocaïna i els seus problemes amb la beguda el van portar a estar ingressat en més d’una ocasió, però ja feia més de vuit anys que no consumia res. La seva dona, Susan Schneider, ha emés un comunicat en el que deia“Aquest mati, he perdut al meu marit i millor amic, mentre el món perdia a un dels millors artistes que han existit“, ha indicat. “Mentre es recordat, tenim l’esperança de que l’enfocament no serà en la mort de Robin sinó en els incomptables moments de diversió i riures que ens ha fet viure a milions de persones”.

Robin Williams era un actor apreciat pel públic, fet que s’ha notat en assabentar-se de la seva mort, convertint-se en Trending Topic Mundial destacat. El #RIPRobinWilliams o el de #MrsDoubtfire, han sigut dels més usats aquesta matinada. Robin queia bé, era un d’aquests actors que més enllà d’estar interpretant el paper que li toqués, tu senties que aquest hombe era bona persona.

La pèrdua de l’actor, ens deixa, como sempre, el llegat de les seves pel·lícules. En el cas de Robin Williams, serà imprescindible pensar en Good Morning, Vietnam [Barry Levinson, 1987], Dead Poets Society [El club dels poetes morts, Peter Weir, 1989], Mrs Doubtfire [Senyora Doubtfire, pare de per vida, Chris Columbus, 1993] o Good Will Hunting [L’indomable Will Hunting, Gus Van Sant, 1997], per citar algune d’elles.

Descansa en pau, oh capità, el meu capità.

Article original en castellà del company blogger Guillem Casals http://goo.gl/bXdckB

“Diumenge de passió”

Som a dissabte, les 8 del vespre i acabo la jornada laboral. Cansat després d’una setmana bastant moguda (gairebé 34 Km d’entrenament runner) i amb ganes de descansar. Però no…demà més i més…demà també toca posar-te el despertador per aixecar-te…demà també toca afeitar-se per anar polit a la feina…demà també tocarà aguantar els turistes pesats que en diumenge nomes venen a fer les seves necessitats al centre (tranquils de moment van a fer-les al WC, de moment) i a gaudir “gratis” de l’aire condicionat, això si es que funciona, ja que aquesta setmana ne’m patit el seu mal funcionament en forma de suor, calors. Demà, demà, demà…..

Potser es per això que m’ha semblat idoni titular aquesta entrada “Diumenge de passió” com la de Nostre Senyor, perquè treballar un diumenge és tracta de passar un calvari: No poder passar el dia en família o amb els amics, treballar més hores de l’habitual al fer una jornada de 7h30′, no retribuir-te cap compensació en aquest concepte de cap mena, i haver d’aguantar clients que l’últim que busquen és comprar….

– Escolta jove…on es el WC? / On és fa el Tax Free? /On..On…??

Potser si abans d’acceptar la feina que tinc, hagués pogut pactar una clàusula en concepte de comissions per cada persona que pregunta informació aliena a la firma que represento, potser aniria més content un diumenge a treballar, o qualsevol dia, ja que més d’una mariscada podria permetre’m.

Salut i pobre de vosaltres que demà tingueu ganes d’anar al WC d’un centre comercial o a estar fresquets per l’aire condicionat…quedeu avisats 😛

Moments de desconnexió

Porto 2 dies tornant anant a córrer. Desprès de passar part de l’estiu sense anar-hi amb certa assiduïtat, sembla que li he tornat a agafar ganes a aquest esport. Tot va començar dimarts, quan amb els Shibumis (Jaume, Taba i Oscar) vàrem anar a córrer per la part alta d’Horta, concretament des del velòdrom d’Horta i seguint pel camí que puja a la muntanya vorejant la carretera de Cerdanyola fins arribar a la carretera de les Aigües, tot baixant per un corriol en ziga-zaga que porta directament al campus UB Mundet per tornar arribar al punt de partida. Una ruta molt maca i que no coneixia, i que ahir vaig voler fer pel meu compte pero sortint des de casa, des de vora l’Hospital de Sant Pau. Potser una mica agosarat, pero jo hi creia. Més tard ho acabaria pagant.

Tot just sortir de casa, 500 m. amb una pendent de gran dificultat, la que té la pujada pel perímetre de l’Hospital fins arribar a l’Av. Mare de Déu de Montserrat. D’allà tot vorejant el Parc del Guinardó, fins arribar al Passeig Maragall (en baixada) i passant per la Plaça Eivissa (ja a Horta) i allà comença el calvari de l’ascensió fins al Tanatori de la Ronda de Dalt, travessant la mateixa Ronda pel pont que duu directament a l’inici de la Crta de Cerdanyola. Allà va ser quan vaig notar les primeres fatigues i un petit mal gest al turmell em va fer parar, tot i que vaig poder continuar, seguint part de l’itinerari fet el dia anterior amb els Shibumis. Vaig enfilar de nou el camí de terra que duu a la intersecció amb la Crta. de les Aigües i la de Cerdanyola, però a mitja pujada, a l’alçada de l’antic Hospital Sant Llàtzer, vaig haver de prendre la decisió de no pujar més, ja que les molèsties em persistien al turmell i si continuava, no podria assumir de baixada els esforços que es concentren al turmell en un descens tan acusat.

Vaig fer mitja volta, i vaig tornar per les meves pròpies passes fins al lateral de la Ronda on després de tornar-la a travessar, vaig notar un alleugeriment del dolor. I com un es tossut de mena, vaig tornar a reprendre la marxa. La tornada la volia escurçar, tot i que això em va valdre una suada extra, ja que aquest itinerari transcorre pel Passeig de la Font d’en Fargas fins arribar al peu del Parc del Guinardó, amb l’ascensió final als Bunquers del Carmel. Mostra n’és aquesta foto presa abans d’arribar dalt:

Un tram d’escales ja en desús, que limiten una escola i arriben a la Plaça de la Mitja Lluna. Un cop allà, hauria sigut lleig, desaprofitar les vistes i no pujar fins a dalt de tot de les bateries anti-aèries:

I després la baixada…un descens ràpid, per poder fer-me una dutxa d’aigua freda, que la necessitava per la calor i xafogor que va fer ahir a Barcelona

Salut i esport!

La màgia del Palau

En un partit d’handbol a doble partit, quan en el partit d’anada guanyes al teu rival per una renda de 7 gols de diferència, les probabilitats que l’equip contrari et remunti són gairebé impossibles. Impossibles exceptuant si t’enfrontes a un equip català anomenat F.C. Barcelona.

Els pronòstic després de l’estrepitós 38-31 feien augurar per a la majoria dels culers un partit de tornada impossible de remuntar, i que després de la brillant temporada feta a la lliga ASOBAL essent l’únic equip que ha guanyat tots els partits fins a la data (tot i que el mèrit no es gaire gran si comparem els jugadors d’un Barça ple d’estrelles i d’equips molt mediocres), que si aquesta temporada no assolien quelcom més a nivell europeu seria un fracàs absolut.

Per assolir un objectiu, el primer que has de fer, és creure-t’ho. I això es el que van fer tots els jugadors. Si els merengues “futboleros” tenen el seu mític “espíritu de Juanito“, nosaltres tenim alguna cosa molt més gran….LA MÀGIA DEL PALAU.

Qui no recorda la gesta que va protagonitzar sobre el mateix parquet barceloní, el fly de Sagalés des de l’extrem a passada de Serrano l’any ’85 en la consecució de la primera Recopa d’Europa del Barça. Partit de tornada entre Barça i CSKA de Moscou. A l’anada, el Barça va perdre per 30-23, però a la tornada, al Palau, el fly amb gol final de Sagalés va posar el 27-20 final al marcador. Els gols a camp contrari van valer una final, però l’ingeni de Serrano i Sagalés -que es va repetir a la final de la temporada següent- encara és a les retines dels aficionats més veterans del Palau Blaugrana.

Moments memorables que sempre es recorden en moments com aquests, dies en que necessites un precedent en el teu historial handbolístic per tal de creure-t’ho i fer-ho realitat.

20:00h. Palau Blaugrana, Barcelona

Venia amb el Damià de fer la “prèvia” al bar del costat de casa mentre miràvem la final de la copa de la UEFA de Futbol Sala. Estaven empatats a 2 i ja anaven a la pròrroga. “Quin fart de patir, a veure si entre uns i altres avui no farem res de bo” pensava…

El camp ja estava força maco, les graderies de gom a gom, els equips a vestidors després de l’escalfament previ. Es respirava un ambient incert: cares de nervis i poc entusiasme, barrejades amb expressions d’optimisme, de que l’important era donar-ho tot per l’equip, i que si no passàvem, segur que avui faríem un partit digne.

Tot va començar abans de que el duet arbitral de la EHF sortís a pista quan del “galliner” del Palau va començar a animar… sí… eren els aficionats del Rhein-Neckar Löwen disposats a fer-se sentir i a emboirar les ments dels culers més pessimistes presents al Palau. Ells es devien sentir poderosos, des de les alçades, a l’uníson deixar marca que ells eren allà mentre les seves veus eixordaven les boques mudes del Palau. Però va ser un miratge per a ells, ja que va ser l’únic moment del partit que es van sentir veus alemanyes des de les graderies del Palau. I es que ells poc es pensaven el batibull de Dracs que a peu de pista hi havia, esperant que sortissin els jugadors per no deixar d’animar fins molt després de finalitzar el partit. La altra marea groga (Dracs i aficionats alemanys duien el mateix color d’indumentària) va fer que el Palau s’animés i es creés l’ambient tan especial de pressió sobre els jugadors en pista.

Va començar el matx, amb un Barça entregat en atac i intentant ser el més agressiu reglamentàriament possible, i un Rhein-Neckar Löwen molt i molt dur en defensa i molt passiu en atac, i amb l’efecte Niklas Landin, porter dels alemanys i gran protagonista dels dos partits.El Barça va prendre la iniciativa, però els dos primers penals a favor seu van anar a parar als pals en una clara evidència de l’efecte intimidatori que s’ha guanyat el porter danès després del seu magnífic partit a Mannheim. A l’altra banda, però, Arpad Sterbik també estava disposat a marcar diferències i va completar la primera meitat amb un bon bagatge de nou aturades. Les diferències eren mínimes, però el conjunt blaugrana va saber oferir la seva millor versió en defensa. Res a veure amb el partit d’anada. El Barça va saber aturar Gensheimer, però aquest cop va ser l’altre extrem, Groetzki, qui va fer mal a la rereguarda local. Un gol seu va situar el Rhein Neckar al davant (9-10), però la col·locació de Rutenka a l’extrem, la consecució de quatre gols de Karabatic i un contraatac de Juanín tancaven la primera part amb mitja feina feta (15-11).

A còpia de coratge i amb els decibels del Palau al màxim, el Barça va trencar la barrera dels 7 gols al minut 25 en un llançament de Víctor Tomàs que feia embogir el Palau, i que aquest encara es va desfermar més quan en dos atacs més consecutius Entrerríos i Juanín establien un +9 al partit i amb uns alemanys que no s’acabaven de creure el que estava passant. Tot això va ser fruit del canvi d’estratègia dels de Pascual, passant de la defensa 6:0 inicial a una 4:1:1 que va descol·locar per complert el Rhein-Neckar. Encara hi va haver moments de patiment quan amb un atac en mà, Tomàs va cometre falta en atac a 3 segons escassos pel final. Després de certa interrupció per reclamacions alemanyes al marcador, van voler fer una estratègia amb porter jugador inclòs per intentar capgirar el partit: tot i que la serie estava empatada -7/+7 per part dels dos, en cas d’empat preval l’equip que hagi marcat més gols fora de casa, 31 el Barça per 24 del Rhein-Neckar. Finalment la sort va estar del costat culè amb una darrera intervenció d’Sterbick (ressentit de la lesió però que va aguantar sota pals) després del llançament directe dels alemanys.

El xiulet final no es va ni sentir. El Palau acabava de fer ressorgir aquesta màgia tan especial que té en les nits de remuntada, i que una vegada més es va fer palès. L’anècdota curiosa i desgraciada per part de l’entrenador isladès Gudmundur Gudmundsson, en la qual ara com a entrenador i fa 29 anys com a jugador del Vikingur Reykjavik, a la semifinal de la Copa d’Europa 1984/85, van guanyar l’anada a la seva pista al Barça per 20-13, i al partit de tornada a Barcelona, també al Palau, va perdre per 22-12 i va quedar eliminat.

Partits com els viscuts avui fan que t’apassionis cada dia més d’aquest esport que transmet valors, equip i sobretot emoció.

Senyores, senyors… I LOVE HANDBALL.

EN ASCENSO Y EL DOMINGO A ESPLUGUES A HACER JUSTÍCIA…

SUMAR i SUMAR

Club Handbol Sant Miquel de Barcelona

Hola a todos,

Este fin de semana el senior ha vuelto a sumar dos puntos importantísimos de cara al ascenso. 30-24 fue el marcador final contra H GEIEG en la contienda jugada en la España Industrial.
En la primera parte empezamos muy fuertes y logramos irnos de 5 en los primeros 10 minutos (7-2) con un baño en ataque, pero poco después aflojamos y lograron igualar el marcador hasta meterse en el partido otra vez.  Aún así, nosotros seguimos a la nuestra, impusimos nuestro ritmo de partido y saliendo al contraataque solo si había posibilidad muy clara, pero metiendo bastantes goles en primera y segunda oleada de contraataque. Al final de la primera parte, el marcador reflejaba nuestra superioridad tanto en defensa como en ataque.

Ya en la segunda parte, nuestro ritmo fue a más: mejores y más agresivos en ataque y sobretodo mejor en defensa. A pesar, de las…

View original post 291 more words

Asalto al Olímpico de Granollers

Assalt a l’Olímpic de Granollers #CHSM

Club Handbol Sant Miquel de Barcelona

Hola a todos,
Este fin de semana el senior conquistó el Olímpic de Granollers. Victoria por 24-26 contra Bib BM Granollers en un partido intensísimo y de defensas muy duras. Ahora sí que sí el objetivo ha cambiado: conseguido ya casi de forma matemática la permanencia en 1ª catalana, el senior ha de ir a por el ascenso. La clasificación habla por sí sola: estamos con 26 puntos a dos puntos del 2º puesto y a un punto del 3º:

http://handbol.playoffinformatica.com/FormCompeticioClassificacioWeb.php?accio=accio_competicio_publica_resultats_classificacio&idJornada=273

Si analizamos el desarrollo del partido, las conclusiones que sacamos son aplastantes: 9-12 al final de la primera parte, 24 goles encajados y una ventaja de 3-4 goles que mantuvimos casi toda la primera parte. En los primeros 5 minutos empezamos un poco dubitativos sobretodo en defensa; luego ya la cosa cambió: nos pusimos por delante en el marcador y empezamos a defender como hacía varias semanas que no…

View original post 386 more words